Mi primer texto en compañia de mi amigo Manolo de Huerto Quijote, soy de un barrio de España que le llaman cataluña, pero da lo mismo, mi amigo me ha dicho que si escribo cuarto y mitad en catalan y castellano llegara mi blog mas lejos. Saludos ya ahora escribo yo que esto lo ha puesto el crapula de mi colega Manolo.
El crápula de mi amigo Manolo, así se define, però bé jo continuaré amb català, doncs és la manera que tinc d'expresar els meus sentiments, però no ho faig per ofendre a ningú ni per tocar els collons a ningú, jo penso en català i m'expreso en català i respecto del tot el castellà, però les paraules flueixen i s'emocionen en català. Un cop escrit tot plegat puc fer una traducció, si cal, però jo no puc aturar els meus sentiments. El meu amic Manolo em considera d'esquerres, jo em sento ciutadana del món, i entenc que cada persona sent i s'expresa en la llengua materna, la meva és la catalana. Ell és de les persones més extraordinàries que he conegut, tot i que sempre que ens trobem se'm menja dues boletes d'energia d'aquelles que costa tant d'aconseguir (ell ja sap del què el parlo), però és com estar engaxat a la heroïna més pura. Ell sempre m'omple de coses noves, ell sempre sap com fer del més complicat un problema mínim. Ell en diu minimitzar. Jo a tothom aconsellaria posar un Manolo a la seva vida.
Fora bromes, parlo d'ell per què de fet ell, és el culpable que jo estigui escrivint aquí. No estic en la seva alçada ni en escrits ni en emocions, ell té una manera especial de veure el món, però quan una persona s'amaga darrera una cuirassa de metall, és simplement per què són tan sensibles com no volen aparentar. Ell s'amaga darrera aquesta cuirassa, i potser ell es pensa que em ven aquesta imatge, però jo des del primer dia que el vaig conéixer, li vaig clixar la seva sensibilitat i avui m'ha emocionat amb els seus escrits, he plorat o podria haver plorat si hagués estat sola, però ell i el meu company estaven aquí i m'han tallat.
La vida és complicada, però dins la complicació de la vida sempre hi ha un amic que et sap treure de la misèria de la vida. Jo estimo bojament l'home, el company de vida que he escollit, però amb ell m'ha portat un amic, un gran amic, que sap veure el món amb ulls de nen. Aquest amic li he de dir que l'estimo i el valoro moltíssim, per ell estic aquí buscant sentit als mots que impregno en aquest blog. Que no crec haver-ho aconseguit. Avui tot just començo, potser més endavant trobo més mots per deixar anar en aquest blog. Ara mateix controlada i vigilada pels seus ulls, em tallen i no em deixen continuar. Espero que res acabi avui, sinó que tot sigui un inici de tot un gran blog. Cuideu-vos i cuideu el sencill i sensible noi del "huerto quijote", que jo me l'estimo moltíssim i dins la seva sinergia negativa diu molt.
Fins aviat
Món
